Hi ha etapes de la vida que sabem que seran difícils.

Una pèrdua. Una separació. Un comiat. Un canvi que no triem. El final d'alguna cosa que durant molt de temps havia format part de la nostra identitat.

Sabem, almenys en certa mesura, que necessitarem temps per travessar-les.

El que potser no esperem és que les èpoques bones també puguin requerir un procés d'adaptació.

Després de molt de temps sostenint, deixant anar, reconstruint o simplement intentant continuar, un dia les coses comencen a canviar.

I aquesta vegada canvien per bé.

Apareixen noves persones. Una oportunitat. Un projecte que il·lusiona. Una relació tranquil·la. Una casa que comença a sentir-se com a llar. Una decisió que finalment sembla nostra. Tornen les ganes de fer plans.

La vida comença a sentir-se una mica més lleugera.

I, tanmateix, alguna cosa dins nostre pot trigar a creure-ho.

Quan has après a viure en temps difícils

Les etapes dures deixen petjada.

No necessàriament perquè ens condemnin a viure mirant enrere, sinó perquè durant un temps aprenem a relacionar-nos amb la vida des de determinades necessitats: protegir-nos, resistir, anticipar-nos, acceptar el que no podem canviar, acomiadar-nos d'allò que ja no hi és.

Potser vam haver d'aprendre a no esperar massa.

A no donar res per fet.

A continuar fins i tot sense saber gaire bé cap a on.

I aquestes formes d'estar en el món no desapareixen automàticament quan les circumstàncies canvien.

Per això pot passar una cosa aparentment contradictòria: que arribi alguna cosa bona i no sapiguem immediatament què fer-ne.

Podem sentir alegria i, alhora, por.

Il·lusió i prudència.

Gratitud i una estranya sensació de vulnerabilitat.

Fins i tot pot aparèixer certa nostàlgia per allò que vam deixar enrere, encara que sapiguem que no volem tornar-hi.

No significa necessàriament que alguna cosa vagi malament.

Potser simplement estem travessant una altra transició.

També cal aprendre a rebre

Parlem molt d'aprendre a deixar anar.

Molt menys d'aprendre a rebre després d'haver deixat anar.

Perquè rebre implica tornar a obrir espai.

Permetre que alguna cosa ens importi.

Tornar a vincular-nos.

Fer plans.

Imaginar possibilitats.

I tot això pot resultar sorprenentment vulnerable quan sabem, per experiència, que les coses poden acabar.

Després d'una pèrdua important, per exemple, voler alguna cosa nova pot despertar una pregunta silenciosa:

I si també la perdo?

Després d'una relació difícil, trobar-nos amb un vincle tranquil pot resultar estrany precisament perquè no exigeix allò a què ens havíem acostumat.

Després d'anys d'incertesa, l'estabilitat ens pot semblar fins i tot sospitosa.

De vegades hem viscut tant de temps preparant-nos per afrontar el difícil que, quan arriba la calma, seguim esperant que passi alguna cosa.

Com si encara no poguéssim baixar del tot la guàrdia.

La felicitat també ens fa vulnerables

Hi ha una paradoxa bonica i difícil en les èpoques lluminoses: com més valuosa comença a semblar-nos alguna cosa, més conscients podem ser que algun dia podria canviar.

Potser per això estar bé també requereix valentia.

No la valentia de resistir.

Una altra de diferent.

La de permetre'ns gaudir d'alguna cosa sense exigir-li garanties.

La de reconèixer que alguna cosa pot ser important encara que no sapiguem quant durarà.

La de tornar a confiar sense necessitat d'oblidar tot el que hem après.

Perquè travessar un dol no hauria d'obligar-nos a triar entre recordar el que vam perdre i estimar el que està arribant.

Totes dues coses poden conviure.

Podem trobar a faltar una vida anterior i sentir entusiasme per la que estem construint.

Podem recordar algú que ja no hi és mentre creem nous vincles.

Podem sentir tristesa per allò que va acabar i, alhora, reconèixer que alguna cosa nova està començant.

Avançar no sempre significa deixar enrere.

De vegades significa aprendre a portar la nostra història d'una altra manera.

Quan la calma es sent estranya

Hi ha persones que descobreixen alguna cosa inesperada després de travessar una etapa especialment intensa: quan finalment arriba la tranquil·litat, no senten immediatament alleujament.

Senten desconcert.

Durant mesos o anys hi va haver alguna cosa a resoldre, sostenir, decidir, reparar o acomiadar.

I de sobte hi ha espai.

Aquest espai pot ser meravellós.

Però també desconegut.

Perquè ja no es tracta només de sobreviure al que va passar.

Apareix una pregunta diferent:

I ara què vull fer amb la meva vida?

Potser aquesta és una de les transicions menys visibles.

Passar d'organitzar la nostra vida al voltant d'allò que feia mal a començar a organitzar-la al voltant d'allò que desitgem.

Deixar de preguntar-nos únicament què necessitem superar i començar a preguntar-nos què volem construir.

No necessites espatllar el que és bo per protegir-te

Quan hem conegut la pèrdua, podem intentar protegir-nos-en de formes molt subtils.

No il·lusionar-nos massa.

No confiar completament.

Mantenir sempre una petita distància.

Pensar en tot el que podria sortir malament just quan alguna cosa comença a sortir bé.

És comprensible: una part de nosaltres potser creu que, si no s'entrega completament a l'alegria, el dolor serà menor si algun dia les coses canvien.

Però existeix una altra possibilitat.

Acceptar que viure implica no poder-ho assegurar tot.

I que protegir-nos permanentment d'una pèrdua futura pot impedir-nos experimentar plenament allò que és present ara.

No necessitem oblidar que existeixen els finals per gaudir dels començaments.

Podem saber que la vida canvia i, tot i així, triar ser aquí.

Aprendre a habitar la llum

Potser després de travessar èpoques difícils no tornem exactament al lloc on érem abans.

Potser tampoc es tracta de fer-ho.

Hi ha experiències que modifiquen la nostra manera de mirar.

Ens ensenyen què importa.

Què podem sostenir.

Què ja no volem negociar.

A qui volem a prop.

Què mereix el nostre temps.

I quan torna una època lluminosa, hi arribem amb tot aquest aprenentatge.

Per això potser la tasca no és recuperar la persona que érem abans de la pèrdua.

Pot ser alguna cosa molt més interessant:

descobrir qui som després d'ella.

Aprendre a poc a poc que ens podem sentir segurs sense tenir totes les certeses.

Que podem tornar a desitjar.

Que podem crear nous vincles sense trair els anteriors.

Que podem recordar sense quedar-nos aturats.

Que podem agrair el que arriba sense sentir que això esborra el que se'n va anar.

I que també tenim dret a necessitar temps per acostumar-nos a estar bé.

Perquè hi ha moments en què la vida ens demana aprendre a deixar anar.

I d'altres en què, gairebé sense adonar-nos-en, ens planteja el moviment contrari:

obrir les mans.

Deixar espai.

I permetre que alguna cosa nova arribi.

Potser les èpoques lluminoses també són una transició.

Només que aquesta vegada no estem aprenent a acomiadar-nos.

Estem aprenent, a poc a poc, a quedar-nos.

Potser tu també estàs aprenent a habitar una etapa nova

No totes les transicions comencen amb una pèrdua. De vegades comencen quan, després d'haver travessat molt, descobrim que la vida torna a obrir-se davant nostre.

I també aleshores poden aparèixer preguntes, pors o la necessitat de comprendre qui som ara i què volem construir a partir d'aquí.

A IMANI pots trobar un espai per aturar-te, mirar aquest moment amb perspectiva i explorar com vols viure aquesta nova etapa.

Si sents que estàs en un d'aquests moments, ens podem conèixer en una primera conversa gratuïta de 30 minuts.