Quan ja no ets qui eres, però encara no saps qui ets.

Hi ha un moment a la vida del qual gairebé ningú no parla. No passa d'un dia per l'altre. No arriba amb un gran estrèpit. Més aviat apareix a poc a poc, com una sensació difícil d'explicar.

Comences a notar que ja no gaudeixes de les mateixes coses. Les metes que abans et motivaven deixen de tenir sentit. Les converses que abans t'omplien ara et resulten buides. I, encara que per fora tot sembli igual, per dins saps que alguna cosa ha canviat.

És una terra de ningú.

Ja no ets la persona que vas ser, però encara no saps qui estàs cridat o cridada a ser. I aquesta incertesa pot fer molta por.

Perquè vivim en una societat que ens empeny a tenir respostes per a tot. Ens pregunten què fem, què volem, quins són els nostres plans. Com si la vida fos una línia recta i no un camí ple de corbes, pauses i reconstruccions.

Però la veritat és una altra.

La identitat no és una cosa fixa. Evoluciona amb nosaltres. Cada experiència important deixa una petjada. Una pèrdua. Un canvi de feina. Una ruptura. La maternitat o la paternitat. Un problema de salut. Complir una certa edat. Fins i tot assolir un objectiu que perseguies des de feia anys i descobrir que, un cop aconseguit, no et fa sentir com imaginaves.

Aleshores apareix una pregunta incòmoda:

Si ja no sóc qui era… qui sóc ara?

I moltes persones intenten fugir d'aquesta pregunta.

Es carreguen l'agenda. Comencen un altre projecte. Canvien de ciutat. Busquen noves distraccions. Continuen fent el mateix, només que més ràpid. Perquè quedar-se quiet obliga a escoltar. I escoltar pot remoure.

Tot i així, hi ha alguna cosa important que convé recordar:

No totes les crisis són senyals que la teva vida s'està trencant. Algunes són l'evidència que una versió de tu ha acabat el seu cicle.

Potser no estàs perdut o perduda. Potser estàs deixant enrere una identitat que ja no pot sostenir la persona en què t'estàs convertint.

El problema és que volem arribar massa ràpid a la següent versió. Volem respostes abans d'haver fet les preguntes correctes. Volem claredat quan encara estem travessant la boira. Però els processos de transformació no funcionen així.

Abans de reconstruir-te, normalment necessites deconstruir parts de tu: creences, expectatives, rols, etiquetes, la imatge que portaves anys intentant sostenir...

I això fa mal.

Perquè deixar anar una identitat, fins i tot quan ja no et representa, també implica un dol. És acomiadar-te d'una versió de tu que va fer el millor que va poder amb els recursos que tenia.

No necessites odiar qui vas ser. Necessites agrair-li el camí recorregut. Només aleshores apareix espai per descobrir qui ets ara. No des de l'obligació de reinventar-te, sinó des de la curiositat.

Quines coses comencen a despertar el teu interès?

Quins valors ja no estàs disposat o disposada a negociar?

Quines parts de tu portaven massa temps esperant ser escoltades?

No cal tenir totes les respostes, de fet, probablement ningú les té.

L'única cosa necessària és deixar de lluitar contra el procés. Perquè aquesta sensació de no reconèixer-te no sempre és una crisi d'identitat. De vegades, és el primer símptoma del creixement, i, encara que avui sentis que estàs entre dues versions de tu, recorda això:

No estàs fracassant.

No has arribat tard.

No estàs trencat o trencada.

Estàs travessant un dels moments més honestos de qualsevol transformació: aquell en què el vell ja no encaixa i el nou encara està prenent forma.

I potser aquest espai incòmode no és un buit.

Potser és el lloc on, per fi, pots començar a conèixer-te de veritat.